En una caseta pobra, allunyada del centre de la ciutat se senten els crits d'un pare d'ulls marrons foscos, amb un to de colera, de ràbia. Uns ulls d'algú dolent. I una mare que plora dolguda. El nen espantat s'amaga baix el llit buscant protecció.
-Quanta ximpleria porten els nens d'avui dia, ja li explicaré jo amb que ha de jugar. Amb l'aixada i la terra!
L'Ernest tornava a estar enfadat, sempre rondinant i de mal humor. En el fons té bon cor, però la seva història és massa trista i dura com per a que una persona qualsevol no li afecti d'alguna manera.
Estava al riu, intentant pescar alguna cosa, ja que últimament la seva família s'havia d'alimentar dels productes que conreaven a l'hort.
Quan ja estava decidit a marxar un cop més, va sentir un soroll que produïa alguna cosa que era arrossegada per l'aigua dolça.
Una cosa negra.
A la cuina se senten crits, l'home forçut i corpulent que era el seu pare surt disparat al menjador, un cos cau al terra, el seu germà.
No sabia perquè li venien aquells records que amb tan d'ímpetu intentava esborrar de la seva memòria, li produïen un mal estar i la seva ràbia s'estenia per tot el cos, sense remei.
Una vegada va identificar l'objecte negre és va adonar de la relació que tenia amb el record que sense demanar permís, violent i groller, s'havia gravat al seu cap. Un cadàver.
-Merda! – Va xiuxiuejar. No sabia que havia de fer, era l'Oriol, l'antic amant de la seva dona, anteriorment havia desitjat matar-lo, l'havia descobert al seu llit amb la seva dona, entre els seus llençols, abraçats. Però no havia sigut ell qui l'havia mort. Ningú el creuria, i més tenint en conte els antecedents que tenia ell i el seu pare.
L'Ernest li havia desfigurat la cara al seu pare, ningú en sabia el motiu. Un dia va entrar al bar on l'home corpulent reia mostrant les seves negres dents, tenia una gerra de cervesa al costat esquerre i un cigarret a la mà dreta, com sempre. No s'ho va pensar dos cops, va agafar una cadira i li va tirar pel cap. Quan l'agredit es girava, mentre aixecava el seu brasot pelut, l'Ernest va agafat la gerra i li va llançar a la cara, trencant-les, la gerra i la cara.
L'Ernest va mirar un altre cop el cadàver i no s'ho va pensar més, va fugir esborrant la senyal del seu pas, però amb la presa no es va adonar que entre els arbustos s'amagaven un ulls estranys, en una espurna de felicitat. Uns ulls marrons foscos, en un to de colera, de ràbia, de revenja. Uns ulls d'algú dolent,
Al tornar a casa seva estava diferent, no havia saludat a ningú, ni a la seva dona. Endinsat a la seva habitació es torca les llàgrimes, no sap perquè plora, per la ràbia o per la por.
Una setmana després algú truca a la porta amb força.
-Algú plora tancat a l'habitació, una altra persona intenta tombar la porta
És la policia, alarmat, intenta dissimular el seu espant, però no fa falta, l'arresten, algú ha declarat que la vist matant algú i posteriorment llançant-lo al riu. Per desgràcia el cos va ser trobat al poble del costat, enganxat entre uns arbres.
S'estava tancant la reixa grisa, es quedava endarrere, on es quedaria durant els seus pròxims 20 anys, aquella petita habitació amb un llit dur i petit seria casa seva. Allí tindria que somiar que sortia i marxava amb la seva dona i els seus fills. Mentre el porter passava la clau, a l'Ernest li van vindre en men els ulls del seu pare. Uns ulls marrons foscos, en un to de colera, de ràbia, de revenja. Uns ulls d'algú dolent.
S'adona de tot el que ha passat i plora, plora tot el que no ha pogut plora des de que era petit. S'en va al llit, rendit, sense ganes de lluita per fer justícia. Acaba cargolat sobre el coixí groc de tant rentar-lo.
La seva mare, tan bonica com sempre esta cargolada al seu coixí, com fa sempre. S'abrasa i plora, per impotència, por, no sap que ha de fer per canviar les coses.
L'Ernest va corrents i l'abrasa enmig d'una promesa xiuxiuejada: “Em revenjaré de tot el que t'ha fet mare. T'estimo”
Cristina Martí Gras
